configuracio

L’origen del sistema d’espais naturals protegits propi de Catalunya cal situar-lo en la promulgació de la Llei 12/1985, d'espais naturals (modificada posteriorment per la Llei 12/2006, de 27 de juliol, de mesures en matèria de medi ambient), que definia una sèrie de figures de protecció especial (parc nacional, paratges naturals d’interès nacional, reserves naturals i parcs naturals), anomenats espais naturals de protecció especial (ENPE) amb un nivell de protecció elevat i dotats d’instruments jurídics i de gestió propi que permeten fer una gestió activa al territori. Posteriorment, el 1992 Catalunya va fer un salt endavant, innovador dins el territori estatal i referent en molts llocs d’Europa, aprovant el Pla d'espais d'interès natural (PEIN). Lògicament, tots els espais naturals d’especial protecció declarats formen part del PEIN.

El PEIN va ser aprovat pel Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s'aprova el Pla d'espais d'interès natural, per bé que des d'aleshores el seu àmbit s'ha ampliat considerablement i les normes han estat modificades puntualment amb decrets successius. Jurídicament, el PEIN té els orígens en la determinació legal que fa la Llei 12/1985, de 13 de juny, d'espais naturals.

D'altra banda, el PEIN és un pla territorial sectorial i s'equipara a altres instruments d'aquest tipus que es deriven la Llei 23/1983, de 21 de novembre, de política territorial. En el context de la planificació territorial, el PEIN esdevé un dels instruments de desplegament del Pla territorial general de Catalunya (aprovat pel Parlament de Catalunya l'any 1995). D'aquesta manera, les seves determinacions tenen caràcter vinculant per a tots els altres instruments de planificació física del territori.

Les normes del PEIN estableixen un règim de protecció bàsic aplicable en la totalitat del seu àmbit. Aquest règim de protecció general pot completar-se en cada espai o conjunt d'espais mitjançant dues vies:

1. La formulació de plans especials de protecció del medi natural i el paisatge, que proporcionen als espais una ordenació d'usos i normes de protecció específiques.

2. La declaració d'espais de protecció especial (parcs nacionals, paratges naturals d'interès nacional, reserves o parcs naturals), la qual cosa que comporta que els espais passin a tenir una regulació jurídica pròpia i una gestió individualitzada per preservar i potenciar els seus valors.

En paral•lel, la integració de l’Estat espanyol a la Unió Europea va significar la transposició de les diverses directives comunitàries de protecció ambiental, entre les quals la Directiva aus de 1979 i la Directiva d’hàbitats de 1992, que donaren lloc a la xarxa Natura 2000, sistema d’espais naturals protegits d’abast comunitari i transnacional destinat a protegir hàbitats i espècies declarats d’interès i prioritaris en l’àmbit de la Unió. Catalunya, lògicament, ha hagut de fer els deures durant un llarg procés encara sense finalitzar, en la qual s’han de declarar zones especials de conservació, derivades dels llocs d’importància comunitària (designats per raó de la Directiva d’hàbitats).

L’existència d’una complicada arquitectura de protecció d’espais naturals ha motivat la necessitat d’harmonització, de manera que, mentre s’acaba el procés d’aprovació de les zones especials de conservació, tots els espais derivats de la xarxa Natura 2000 s’han inclòs en el Pla d’espais d’interès natural.

Data d'actualització:  07.06.2013